El llindar

Segons el gran diccionari de la llengua Catalana, llindar ve del llatí limitaris, és a dir, marcar els límits. Donada aquesta breu definició de la paraula llindar, cal dir que aquesta paraula es fa servir en un gran ventall de camps diferents, en els quals pren una o altre definició. Per exemple, em l’àmbit de la construcció es fa servir la paraula llindar per a denominar la part inferior de l’obertura d’una porta, especialment la d’entrada d’una casa. En psicofisiologia, el llindar és el límit a partir del qual a hom percep un estímul. En un àmbit més quotidià es fa servir la paraula llindar quan hom diu, per exemple, ‘aquesta persona està al llindar de la vellesa’. En qualsevol d’aquestes i d’altres definicions, la paraula llindar sempre va acompanyada d’una certa ambigüitat, degut a la llei del tot o res associada a ella, és a dir, des d’un estat A es passa a un estat B un cop superat un determinat llindar, sovint arbitrari, sense tenir en compte cap mena d’estat de transició. Si agafem l’exemple clàssic de la formació d’una platja, tothom estarà d’acord que un gra de sorra no fa una platja, però i si en tenim cent, podem parlar llavors que tenim una platja? Així doncs, la qüestió és: quants grans de sorra són necessaris per a formar una platja? La resposta és ben senzilla: partint d’un estat amb uns pocs grans de sorra els quals no formen una platja, i si anem afegint grans poca a poc, arribarem a l’estat de ‘platja’ un cop superat un determinat llindar.